La llibreta I el llàpis de carbó es canvia per tecles blanques, individuals per compartir aquests viatges, estranys segurament.
No sé el que m’espera, només sé que vull que m’esperi, que m’esperi l’avió, el bus, la platja, la fe I l’esperança; de moment tot ha estat estrany, les despedides no han estat despedides, i I el desapego no ha semblat apego sinó algu més fort, unions més fortes I segurament per la resta del camí; apegos que ja són universals, de sentiment profund, a vegades massa.. tot ha estat estrany.
Amb el carnet caducat, sense passaport (sembla que mai acabem d’apendre) passo sense problemes, un autobús per mi sola es disposa a dur-me a l’última última cridada de la sortida de l’avió; tancada dins el bus esperava que s’obrissin les portes mentre es decidia un dia perfecte per mi o realment patètic.. mentrestant els missatges positius del xofer feien que l’esperança encara estigués en mi; mirant de projectar un bon principi de viatge o un principi d’explicacións despistades com moltes altres vegades..
Així que ara, esperant que arribin amb la meva maleta, el temps s’ha sincronitzat amb mi. Amb resistencies encara enyoradisses em disposo a deixar-me endur pel destí, un destí projectat exclusivament per mi.
Dins l’avió una revista em mostrava un munt de possibilitats vàlides, mostrant-se obertes al igual que jo; però tres pàgines mostraven una ciutat perduda, que ja pensava recuperar molt aviat, Edingburgh tornava estar a l’ordre del dia, amb el castell
de conte I els seus edificis georgians, allà, esperant-me!
Bé menorca, edingburgh, eibissa, còrsega, buf! Quants destins hi han en realitat al abast; sols cal escoltar quina crida més I es fa més forta dins nostre.
